Dent de lleó (Taraxacum officinale)
 
Dent de lleó (Taraxacum officinale) -

 

 

 

 

Dent de lleó (Taraxacum officinale)

La xicoia (Taraxacum officinale), també anomenada dent de lleó,camaroja, lletsó d'ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó i xicoira de burro, és una planta de la família de les asteràcies. La seva morfologia és molt característica i fàcil de reconèixer, no sol superar el 40cm - 50cm. d'alçada. Les fulles són alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. La flor és composta (en forma de margarida) i d'un color groc daurat. En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d'una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa arreu. És originària de les zones temperades d'Euràsia, però ara es pot trobar a molts altres indrets del món com a espècie neòfita.

Creix a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps i jardins.Argelaguer la podem trobar quasibé a qualsevol lloc.

Les propietats medicinals sont varies:

Ús intern: Hepàtic, Diürètica, aperitiva, Anèmica, restrenyiment i problemes de visió.

Ús extern: Pell, Varius i hemorroides,

La planta sencera és comestible. Les arrels són amargues, però tanmateix es mengen crues o bullides, com a aperitiu o acompanyament, per exemple. Es cullen durant el període de repòs de la vegetació. A Sicília les arrels de dent de lleó es mengen tradicionalment bullides i amanides amb oli d'oliva i al Japó es tallen a trossos, es salten a una paella i s'amaneixen amb salsa de soja, amb la qual s'acaben de coure uns minuts. Amb les arrels torrades es fa un succedani de cafè.